Altre cop, l’adaptació d’una novel·la. Una vegada més, una versió libèrrima, un espectacle que agafa el material literari com a inspiració per volar cap a un altre lloc. Lucia del Greco ha deixat el títol original en anglès, Little women, per, paradoxalment, distanciar-se d’una novel·la extremament coneguda. El Donetes que Louisa May Alcott va publicar el 1868 ha estat el llibre preferit de diverses generacions de dones, element icònic de la cultura popular que molts hem conegut a través de les adaptacions cinematogràfiques: des del cinema mut, passant per versions amb Katharine Hepburn, Elizabeth Taylor, Winona Ryder o Emma Watson. Tot un catàleg de feminitats, al qual ara se suma aquest muntatge que funciona com una cara B de la novel·la original.
En les propostes de Lucia del Greco l’estètica ho és tot, fins i tot amb el risc de menjar-se la resta d’elements. Aquí l’escenografia i la il·luminació dissenyades per Cube.bz són tant o més importants que la dramatúrgia, i es pot afirmar el mateix del vestuari de Pau Aulí. En un no-lloc de parets negres (l’espai exterior o del subconscient) ens trobem amb dotze vitrines. Les quatre germanes March són una barreja inquietant de nenes, nines de porcellana i titelles. Les seves gàbies de vidre funcionen com una presó i un aparador, i es converteixen en una mercaderia exposada: la carnisseria o el barri vermell d’Amsterdam, tot és la mateixa cosa. El maquillatge iguala les quatre protagonistes, les despulla del seu aspecte humà i les converteix en autòmats. La ballarina condemnada a girar infinitament en la capsa de música. Pau Aulí ha dissenyat uns vestits que descomponen el cosset i el mirinyac, i deixen a la vista l’estructura de barnilles, els tuls i les crinolines. Àngels caiguts o àngels de la llar, animalons engabiats en unes caixes amb foradets perquè puguin respirar. El peep show i el confessionari també són una caixa.
Un dels grans encerts del muntatge és el paisatge sonor: la música original composta per Pol Batlle i el so de Roc Mateu, amb l’assistència d’Alejandro da Rocha, ens situen en el territori del somni i la fantasia. Música d’un altre món, celesta, suavitat i ocellets cantant. El veí Laurie (un expressiu Joan Esteve) és un animal que ensuma i sotja les seves víctimes: el personatge parla en anglès (sense sobretítols) en una decisió que resulta gairebé esnob. Entre les quatre germanes, destaca especialment Elisabet Casanovas en el paper de la Jo: ella és qui entra més a fons en el joc proposat per la directora. El distanciament i l’estranyament de la seva interpretació són la clau: som davant de quatre dones que performen la feminitat. Veu suau, gestos graciosos i rialletes. Miriam Moukhles acosta el seu to de veu a l’artificiositat del doblatge, Paula Jornet és una Amy preocupada pel nas i Blanca Valletbó és la verge suïcida de la família, el personatge que trobarà en la mort el seu desig de transcendència.
És una llàstima que una actriu excel·lent com Mia Esteve estigui tan desaprofitada: la senyora March passa aquí de mare a Madame, ja que el seu desig de casar les filles la converteix en la mestressa del prostíbul familiar. El moviment dissenyat per Lorena Nogal i Ariadna Montfort descompon la corporalitat de les nenes i ens regala moments d’una gran bellesa. Dislocació física i buit existencial. Per sort, l’espectacle dura poc més d’una hora: el dispositiu escènic és molt potent, però la dramatúrgia (amb assistència d’Enric Nolla) és redundant i repetitiva. Les quatre germanes March estan condemnades a seguir performant la seva feminitat fins a la fi dels temps. Les nines sexuals hiperrealistes dels nostres dies sempre tenen cara de nena.
